|
La indumentària
popular valenciana, estudiada com cal per la gent que a açò es dedica, correspon
a dues grans èpoques,  que transcorren des del primer terç del segle XVIII fins el
primer terç del segle XX.
Les dates són només indicatives. No són rígides ja
que no es poden aplicar d'igual manera a tots els pobles i comarques de la
Comunitat Valenciana, ja que pel mig hi ha condicions de caràcter econòmic, de
comunicacions o conservadorisme que fan que la gent dels pobles vaja
incorporant-se més o menys lentament a la moda.
Les classes populars també
van adoptant els canvis segons milloren possibilitats econòmiques, però com que
la comunicació amb la ciutat és lenta, és molt comú el fenòmen dels pobles que
s'han botat algunes modes sense haver-ne tingut notícia. També hi ha raons de
tipus geogràfic que condicionen el retard de les innovacions en el vestit, el
nuclis rurals o semi-rurals allunyats de les pincipals vies de comunicació,
podien viure molt de temps al marge dels últims canvis de la moda. El vestir ha
estat sempre "conservador" per raons de tipus econòmic, entés en el doble
sentit: per fer durar la roba durant molt de temps i per no voler alterar massa
el disseny. En principi, existeix la necessitat d'allargar al màxim la vida del
vestuari ja que nomalment l'aixovar de roba servia quasi per a tota la vida del
matrimoni i fins i tot una part passava als hereus. També el clima és un element
condicionant de les variacions en la indumentària tradicional.
A banda de les
condicions esmentades, l'existència d'unes matèries primes i la possibilitat o
necessitat de desenvolupar una indústria manufacturera, fa que en algunes zones
aparega una producció artesanal que afavoreix l'ús de determinats tipus de
teixits d'orige local o pròxim.
En conjunt, la indumentària valenciana, amb
l'excepció d'algunes peces heretades del passat com els saragüells (de
procedència morisca o mediterrània), respon a variants locals de l'estructura de
la moda europea occidental, amb influència bàsicament anglo-francesa. Este model
anglo-francés és copiat per la minoria dirigent del país, la gran aristocràcia
que seguia el dictat directe de la cort. La classe popular intentava imitar, a
més o menys distància estos patrons de la cort, però que mai no reproduïa
exactament.
Dues etapes
Durant el primer període (primer terç de segle XVIII fins
mitjans del segle XIX), la gent va alternant una mateixa peça segons el gust o
la moda de cada moment.
El canvi de període es donà quan esta peça fou arraconada i substituïda per
un altra que fa una funció idèntica o semblant. En este moment és on la Jupa
masculina és reemplaçada per la jaqueta o brusa.
El segon període (mitjans del segle XIX- primer terç del
segle XX) és quan la revolució de la moda ja és més profunda i canvia
l'estructura mateixa del vestit. Els homes ja es posen pantalons llargs i
s'estén la brusa, peça que va substituint el jopetí i la jupa. Esta brusa en
principi es porta per dins de la faixa i posteriorment va solta per damunt
d'esta, manera en que ha perdurat fins als nostres dies i que han adoptant les
Falles.
Estava ben diferenciada la roba de feina quotidiana, la "d'anar net",
la de mudar-se i la de festa. Dins de la roba de festa encara es distingia si es
tractava d'un diumenge normal o els anomenats "Diumenges del Nostre Senyor" i
festes assenyalades com el Corpus, Nadal o d'altres festes majors. També hi
havia festes dins del cicle individual o familiar que es prestaven a estrenar
roba o a lluir-ne la més bona que es tenia. Eren festes ocasionals i les de
passatge: noces, batejos, etc.
Hi havia oficis que condicionaven l'ús de
determinades peces d'indumentària directament funcionals, o determinades
activitats que demanaven unes peces específiques de roba. Probablement açò
estava en relació amb la dificultat de rentar certs teixits o de guardar i
resguardar les robes més "mudaores".
Per a les activitats quotidianes, l'home
portava com a mínim calçotets o saragüells camisa de llenç i faixa.
La roba d'home
CALÇOTETS: Es duien sota el calçó quan ja es portava
pantaló, fins sota el genoll, lloc on es lligaven amb vetes.
SARAGÜELLS: També anomenats camalets. Són uns calçons amples
que no arriben més avall del genoll; es una peça de reminiscència morisca, que
es combina amb les altres peces del model anglo-francés; habitualment eren fets
de teixit de llenç. En l'hivern es posaven els saragüells de negrilla i de
llana, més curts i no tan amples com els de llenç.
CAMISA: Cobreix el cos desde els muscles fins els genolls.
Van oberts per davant fins a la cintura i les més antigues s'arrepleguen
frunzides al coll. Més tard apareix el coll de tireta, la camisa es fa més curta
i s'obri completament de dalt a baix. Les de treball eren fetes de llenç.
Després podia afegir-se'n peces per resguardar-se del clima més dur.
CALÇÓ: Normalment de drap, va ajustat al contorn de la cuixa
fins als genolls sota els quals es col·loquen amb una pestanya. Predominaven els
colors foscs: negre, burrell, morat, etc.
JOPETÍ: És l'evolució del gipó masculí del segle XVI. És una
peça sense mànigues que arriba fins a la cintura (els dels senyors, que es porta
baix de la casaca, és més llarg ). En la primera època portaven solapes o coll
girat, que després desapareixen.
FAIXA: És una tira de roba de cotó, estam o llana. Té uns
dos metres de llarg amb la qual l'home s'aguanta els calçons o els saragüells.
Acaba en un flocall als extrems, cosits a manera de butxaqueta. Eren de colors
diversos, però només ha perdurat el negre fins als nostres dies.
A l'estiu, l'home no portava calces ("Camalets a cames
crues") o potser portava calces de traveta sense peal.
Espardenyes i un mocador al cap completaven la
indumentària en dies que no fera massa fred. A l'hivern duien
calcetins i fins i tot peücs a les comarques
més fredes.
Tant l'home com la dona quan fan tasques de camp porten, a més
del mocador de cap, grans capells de palla per protegir-se del
sol i de la pols, sobretot en certes activitats com la batuda.
Els teixits
que utilitzen les valencians en les robes de feina, a banda d'aprofitar les
teles velles d'altres peces, són els que tenen major resistència: el llenç, les
barretges amb càmen, el drap o el jute. Tots ells tenen colors tirant a neutres,
sobre tot els que són de neteja difícil. En acabar la feina, l'home es mudava de
roba i s'arreglava per mampendre altres activitats més descansades i netes, o bé
per descansar, fer visites o festejar.
Sobre la camisa de llenç es posa el
jopetí. Per damunt de la faixa, si no porta jupa, i per sota, si pensa posar-se
esta peça. Per al cap, a més del mocador; nugat de les diferents maneres (de
farol, de becs llargs o curts, de fumerol, de rotllo, arreplegat
cuapenjant,...), podia posar-se alguna de les diferents classes de capells:
LA MONTERA: Capell cònic de drap o vellut.
LA RODINA: D'ala ampla i copa troncocònica.
EL CALANYÉS: D'ala estreta i copa troncocònica més alta que
la rodina.
 A l'hivern per eixir al carrer, el homens podien portar el
capot, generalment de burrell o d'altra roba gruixuda, amb
mànegues, sovint amb caputxa, que es lliga a la cintura i es pot dur també per a
la feina. Per a més mudar poden dur capa llarga des del coll
fins als peus, oberta per davant i sense mànegues, amb coll alt i mesclavina, o
bé es posaven als muscles una manta que era de fet la peça masculina d'abric més
escampada, les més antigues estaven teixides a ratlles de colors, dibuixos
geomètrics i duien un extrem cosit a manera de bossa (el corrinxol, cornaló o
corn).
Com a bosses o sac, els homes duien a l'esquena les
alforges, que consten d'una sola peça llarga i doblegada per
extrems de tota mena de mides i teixits. Les més vistoses estaven teixides com
les mantes: a ratlles, quadres o dibuixos geomètrics.
Es mantenia el costum
d'estrenar alguna peça o vestit per la Puríssima, per al Corpus o per a les
festes patronals: les mares ni es plantejaven posar als fills un dia d'entre
setmana la roba que haurien de lluir els diumenges o dies de
festa.
La jupa amb mànegues (posada o penjada al muscle) és
mes pròpiament una peça de vestir: probablement és una evolució de les casaques
del segle XVII. Acurtada fins a la cintura i originàriament sense coll ni
solapes, que s'afegirà més tard, evoluciona cap a la forma de la jaqueta. De
vegades, la jupa i el calçó estaven confeccionats de la mateixa tela i amb els
mateixos colors.
Entre els homes podíem trobar, per a les festes grosses, els
vestits complets de ras, de merí, de drap o de vellut. Amb les camises de fil
brodades, els jopetins de teles de seda o de vellut, brodats. Així mateix duia
faixes de seda llisa o ratllades i si eren de cotó, aleshores brodades. Les
calces eren blanques, subjectades amb lligacames i adornades amb escarapel·les.
Si era temps de fresc, es posaven les mantes adornades amb arboços i els més
rics capes. El capell propi dels dies de molta festa o de les ocasions solemnes
era el cossiol, de forma troncocònica invertida i d'ala menuda.
La
denominació de Torrentí per al vestit masculí de calço curt, ve
possiblement perquè quan a València esta moda ja havia passat, els de Torrent
encara la portaven.
A tota la Comunitat, vestir-se de llaurador o llauradora equival a emprar
unes robes més antigues que este ha conservat més temps que la resta de la
població. Encara hui, en qualsevol poble, veiem homes que porten faixa, brusa o
espardenyes com es feia fa més de mig segle.
La indumentaria popular valenciana, estudiada como se
merece por la gente que sa esto se dedica, corresponde a dos grandes épocas, que
transcurren desde el primer tercio del siglo XVIII hasta el primer tercio del
siglo XX.
Las fechas son sólo indicativas, no son rígidas al no poder
aplicarse de igual manera a todos los pueblos y comarcas de la comunidad, ya que
por el media hay condiciones de carácter económico, comunicación y
conservadurismo que hacen que la gente de los pueblos vaya incorporándose más o
menos lentamente a la moda.
Las clases populares también van adoptando los
cambios a sus necesidades y posibilidades, pero la comunicación con la ciudad es
lenta, y así es muy común el fenómeno de los pueblos que han "botado" algunas
modas sin haber tenido noticia. También hay razones de tipo geográfico que
condicionan el retardo de las innovaciones en el vestir, los núcleos rurales o
semi-rurales alejados de las principales vías de comunicación, podían vivir
mucho tiempo al margen de los últimos cambios de la moda. El vestir ha sido
siempre "Conservador" por razones de tipo económico, en el doble sentido de
guardar y de no alterar demasiado los vestidos. En principio, existe la
necesidad de alargar el máximo la vida del vestuario, ya que normalmente el
inxovar fornia de ropa casi para toda la vida del matrimonio, y todavía una
parte pasaba a los herederos. También el clima es un elemento condicionante de
las variaciones en la indumentaria tradicional.
A parte de las condiciones ya
dichas, la existencia de unas materias primas y la posibilidad o necesidad de
desarrollar una industria manufacturera, hace que en algunas zonas aparezca una
producción artesanal que favorece el uso de determinados tipos de tejidos de
origen local o próximo.
En conjunto la indumentaria valenciana con la
excepción de algunas pocas heredadas del pasado como los saragüells (de
procedencia morisca o mediterránea), responde a variantes locales de la
estructura de la moda europea occidental, con influencia básicamente
anglo-francesa. Este modelo anglo-francés copiado por la minoría dirigente del
país, en primer lugar por la gran aristocracia que seguía el dictado directo de
la corte, con unos patrones que la clase popular intentaba imitar, a más o menos
distancia, pero que nunca no reproducía exactamente.
Durante el primer
periodo (primer tercio del siglo XVIII mediados del siglo XIX), la gente
alternaba una misma pieza según el gusto o la moda de cada momento. Pero el
cambio de periodo significa que esta pieza es arrinconada y sustituida por otra
que hace una función idéntica o parecida. En este momento es cuando la Jupa
masculina es reemplazada por la chaqueta o blusa.
El segundo periodo
(mediados del siglo XIX - primer tercio del siglo XX) es cuando la revolución de
la moda ya es más profunda y cambia la estructura misma del vestido. Cuando los
hombres, ya se ponen pantalones largos, y se extiende la blusa, pieza que va
substituyendo el jopetín o la jupa. Esta blusa en principio se lleva por dentro
del fajín y posteriormente va suelta por encima de esta, manera como ha
perdurado hasta nuestros días.
Estaba bien diferenciada la ropa de trabajo
cotidiana, la "de ir limpio", la de mudarse y la de fiesta. Y dentro de la ropa
de fiesta, todavía se distinguía si se trataba de un domingo normal o los
llamados "de Nuestro Señor", o si eran fiestas señaladas como el Corpus, Nadal o
fiestas mayores. También había fiestas dentro del circulo individual o familiar
que se prestaban a estrenar ropa o a lucir la más buena que se tenía, eran
fiestas ocasionales y las de paseo, bodas, bautizos, etc.
CALÇOTETS: Se llevaban bajo el calzón, hasta bajo la rodilla, donde se ataban
con vetas: cuando ya se llevaba pantalón.
SARAGÜELL: También llamados camalets, con unos calzones amplios que no
llegaban más abajo de la rodilla; es una pieza de reminiscencia morisca, que se
combina con las otras piezas del modelo anglo-francés; habitualmente eran hecho
de tejido de tela y más cortos.
CAMISA: Cubre el cuerpo desde los hombres a las rodillas; van abiertos por
delante hasta la cintura y las más antiguas se recogen fruncidas al cuello. Más
tarde aparece el cuello de tireta, la camisa se hace más corta y se abre
completamente de arriba a bajo, las de trabajo estaban hechas de tela. Después
se podía añadir piezas para resguardarse del clima más duro.
CALÇÓ: Normalmente de trapo, ajustado al contorno de la pierna hasta las
rodillas bajo las cuales se colocan con una pestaña, predominaban los colores
oscuros: negro, morado, etc.
JOPETÍ: Es la evolución del Jipó masculino del siglo XVI, es una pieza sin
mangas que llega hasta la cintura (los de los señores, que se llevan debajo de
la casaca son más largos), en la primera época llevaban solapas o cuello girado,
que después desparecen.
FAIXA: Es una tira de ropa de algodón, o lana. De unos dos metros de largo
con la cual el hombre se aguanta los calzones o los saragüells, acaba en un
adorno a los extremos cosidos a forma de bolsillo, eran de colores diversos,
pero sólo a perdurado el negro hasta nuestros días.
En verano el hombre no llevaba calzas ("Camales a piernas crudas"), o tal vez
llevaba calzas de traveta sin pea. Zapatillas de esparto y un pañuelo en la
cabeza completaban la indumentaria de un día que no fuera demasiado frío. En
invierno llevaban calcetines y hasta peucos en las comarcas más frías.
Tanto
el hombre como la mujer, cuando hacen tareas de campo llevan, además del pañuelo
en la cabeza, grandes gorros de paja para protegerlos del sol y del polvo, sobre
todo en ciertas actividades como la batida.
Los tejidos que utilizan los valencianos en las ropas de trabajo, a parte de
aprovechar las telas viejas de otras piezas, con los que tienen mayor
resistencia: lino, las mezclas com camen, el trapo o jute, y todos ellos con
colores tirando a neutros, sobre todo los de difícil limpieza. Al acabar el
trabajo el hombre se mudaba con ropa y se preparaba para empezar otras
actividades más descansadas y limpias, o bien para descansar, hacer visitas o
festear.
Sobre la camisa de lino se pone el jopetí. Por encima de la faixa
si no lleva jupa y por debajo si piensa ponerse esta pieza. Para la cabeza,
además del pañuelo, ( de farol, de becs llargs o curts, de fumerol, de rotllo,
arreplegat cuapenjant...), podia posar-se alguna de les diferents classes de
capells:
LA MONTERA: Capell cònic de drap o vellut.
LA RODINA: De ala amplia y copa troncocónica.
EL CALANYÉS: De ala estrecha y copa troncocónica más alta que la
rodina.
En invierno para salir a la calle, los hombres podían llevar el
capote, generalmente de burrel o de otra ropa gorda, con mangas a menudo con
capucha, que se ata a la cintura y se puede llevar también para el trabajo. Para
mudar pueden llevar capa larga desde el cuello hasta los pies, abierta por
delante y sin mangas, con cuello alto y mesclavina, o bien se ponían a los
hombros una manta que era, de hecho, la pieza masculina de abrigo mas extendida,
las más antiguas estaban tejidas a rallas de colores, dibujos geométricos, y
llevaban un extremo cosido a modo de bolsa (el corrinxol, cornaló o
corn).
Como bolsas o saco los hombres llevaban a la espalda las alforjas,
formada de una sola pieza larga y doblada por extremos de toda clase de medidas
y tejidos, las más vistosas estaban tejidas como las mantas, a rallas, cuadros o
dibujos geométricos.
Se mantenía la costumbre de estrenar alguna pieza o
vestido para la Purísima, para el corpus o para las fiestas patronales:
las
madres no habrían pensado poner a los hijos un día de semana la ropa que
hubieran de lucir los domingos o días de fiesta
La jupa con mangas (puesta o
colgada del hombro) es más propiamente una pieza de vestir: probablemente es una
evolución de las casacas del siglo XVII acortada hasta la cintura y
originariamente sin cuello ni solapas, que se añadirá más tarde, evolucionando
hacia la forma de la chaqueta, a veces. La jupa y el calzón estaban
confeccionados de la misma tela y con los mismos colores.
Entre los hombres
podemos encontrar, para las fiestas grandes, los vestidos completos de raso, de
merí, de trapo o de pana. Con las camisas de hilo bordados, los jopetines de
telas de seda o de pana, bordados. Así mismo llevar fajas de seda fina o
ralladas y si son de algodón bordados. Las medias serán blancas sujetadas con
lligacames, adornados con escarapel·les. Si es tiempo fresco, se pondrán las
mantas adornadas con arboços, y los más ricos capas. El capell propio de los
días de mucha fiesta o de las ocasiones solemnes es el cossiol, de forma
troncocónica invertida y de ala pequeña.
La denominación de Torrentí para el
traje masculino de calzón corto, posiblemente porque cuando en Valencia esta
moda ya había pasado, los de Torrent todavía la llevaban. Y a toda la comunidad
vestirse de labrador o labradora equivale a utilizar unas ropas más antiguas que
han conservado más tiempo que el resto de la población. Todavía hoy en cualquier
pueblo vemos hombres que llevan faja, blusa o zapatillas de esparto como hace
más de medio siglo.
|
|
INDUMENTÀRIA VALENCIANA
MASCULINA
No hay comentarios:
Publicar un comentario